Imatge aleatoria de capçalera

dijous, 13 de desembre de 2007

Feed-back: un gran aliat

Arrel del comentari d’en neddam en el post anterior voldria reflexionar sobre la necessitat d’establir un fort canal de comunicació entre jugadors, i especialment entre el Director de Joc (DJ) i els Jugadors.

Com a DJ estic fortament immers en la campanya que estic preparant: llegir manuals, pensar arguments per aventures, dissenyar PNJ, i sobretot en aquests estadis inicials, el meu objectiu prioritari és engrescar als Jugadors. D'aquí aquest blog!

Així, totes aquestes energies invertides en al campanya no serviran de res si no sóc capaç de connectar amb el què volen els jugadors. Els jocs de rol tenen un fort component de contracte social on la missió principal de tots els jugadors és “divertir-se”. Cada jugador en particular, privadament, pot tenir les seves raons per jugar (d’aquí és on surten les típiques classificacions dels jugadors establertes per el mític Robin D. Laws), però l’objectiu definitiu, com a grup, és i ha de ser passar una bona estona.

Evidentment, el Director de Joc hi té un paper destacat en aquest contracte, ja que és ell qui “normalment” estableix el ritme, el to, el color, l’escenari, etc. de la sessió i de la campanya. Tanmateix, tots aquests elements, per més treballats que estiguin, no serviran de res si no són els que els jugadors volen.

En aquest sentit, per tant, quan s’està pensant una nova campanya amb un nou sistema és importantíssim introduir suaument i clarament els Jugadors tant al sistema com a l’ambientació. I això, no només s’ha de fer explicant per sobre de què va el joc, sinó que el Director de Joc s’ha adaptar a les necessitats i gustos específics del grup a través de la comunicació. L’única manera de saber aquestes necessitats i gustos, és conèixer el teu grup de Jugadors. Aquest “blog” vol ser aquesta plataforma de comunicació, amb un doble objectiu: permetre la aproximació còmode dels jugadors a la campanya i establir un canal multidireccional per opinar-ne.

Per sort, en aquest cas, fa molt de temps que “pateixo” el meu grup de joc i crec saber més o menys què pot i què no pot agradar. Opino, sincerament, que el Rifts és un gran joc pel nostre grup de rol, i intueixo què volen els meus jugadors. Sé, per exemple, que cal posar màgia i armes màgiques, que un bon combat mai està de més, però que s’aguanti amb una història rere seu, que hi ha d’haver escenes de subterfugi i altres de protagonisme heroic, i evidentment, que s’hagi de salvar el món!

Espero que la campanya acabi essent un èxit. Un èxit que tanmateix, sense la voluntat, predisposició i diàleg amb jugadors serà impossible d’assolir.

dimarts, 11 de desembre de 2007

Arrivant a Duluh

Sòrac va treure’s les botes gastades per deixar que l’aigua freda de les onades s’escolés entre el dits dels seus peus cansats. Un any més, el desglaç havia omplert els Grans Llacs i la primavera renaixia curulla de vida. Després de l’esgotador viatge des de la seva Tolkeen natal, per fi descobria el seu objectiu a l’altra banda del mar interior. Havia llegit molt sobre les impressionats estructures de les colònies xiticix, però cap relat podia comparar-se amb la magnificència de les columnes de terra que destacaven a l’horitzó. S’havia proposat estudiar el comportament d’aquells misteriosos éssers, mig humanoides, mig insectes, i havia pensat que la millor manera de fer-ho era visitant la colònia Duluh, la concentració més gran coneguda de xiticix. Saber que milions d’aquells insectes alienígenes feien vida al final del seu trajecte, li produïa una sensació combinada de terror i admiració, i l’extens erm que envoltava la colònia només contribuïa a accentuar aquestes sensacions.

Pel què sabia, el xiticix –així era com se’ls anomenava, malgrat mai ningú havia aconseguit comunicar-s’hi– formaven colònies subterrànies on la seva reina es reproduïa. Eren molt agressius, fins al punt de no permetre que cap mena de forma de vida entrés en el què consideraven el seu territori, arribant fins i tot a eliminar-ne la vegetació. Malgrat la major part de la colònia es trobava sota terra, construïen columnes de terra i roca cimentades amb la seva pròpia saliva, formant autèntiques fortificacions elevades.

Encara no sabia com podria acostar-se fins al centre de la colònia, i ni molt menys explorar-la per dins, però havia sentit que algunes tribus de psi-rondadors havien desenvolupat un sistema per passar desapercebuts entre aquells monstres quitinosos.

Va flairar l’aire, la brisa fresca portava l’olor carregat d’ozó d’una tempesta de força propera; la bursada de poder arcà va animar-lo a continuar el seu camí.

Encara manquen un parell d’hores per què el Sol es pongui – va pensar – potser encara tindré temps de visitar als meus amics dels pantans, i passar la nit calent en una de llurs cases sobre els arbres”. Recollí les botes i tocant suaument el cristall de quars del seu TW-aerolliscador s’encaminà cap als pantans, deixant que la llum tèbia del capvespre li acariciés el rostre.

La comunitat resisteix

Recentment he descobert El Palantir blog de blogs roleros i amb ell la gran comunitat rolera que hi ha als països hispano-parlants. He quedat molt gratament sorprès de veure blogs i pàgines webs on es discuteix el futur dels jocs de rol, de sistemes independents, de notícies varies, etc. que no només es fixen amb els quatre grans jocs de sempre, sinó que analitzen la producció nacional i internacional en castellà, aporten noves idees, i en general estableixen una comunitat sòlida. En general tothom coincideix que la cosa del rol està fatal, però veien la gran quantitat d’aportacions, l’anàlisi que es se’n fa i la periodicitat de publicació no he pogut evitar permetre’m un bri d’esperança.

Acostumat a llegir i participar en blogs com Treasure tables (que sembla que plega) amb enveja, on els jugadors o directors de joc comparteixen les seves experiències, m’ha fet molta gràcia trobar-ne en espanyol com Frankenrol, Necrorama, Agains the Shadow o Nacionrolera on generalment hi ha un gran nivell d’entrades. Llàstima que sovint hi hagi poca discussió al darrera.

No, aquesta no és una entrada sobre el Rifts o la meva campanya, però trobar aquests blogs m’ha fet gràcia i ho volia plasmar en algun lloc.

dimarts, 4 de desembre de 2007

Així comença una guerra.

<txic> Aquí el Tinent J. Ripley a BOA. Canvi. <txic> Responeu BOA. Canvi. <txic>.

La boira de l’alba esmorteïa tant la veu del tinent John Ripley com la visibilitat del baixest que havia de servir per emboscar a la companyia d’Skelebots. Aquella nit, el grup d’exploradors brodkill assignats a la zona havia detectat als robots de la Coalició internant-se en les fronteres del comptat de Southervile; aliat de Tolkeen.

Preparat en la seva posició de combat, Ripley intentava contactar amb el campament base per obtenir confirmació de l’atac. No rebia resposta i un nus a l’estomac li deia que quelcom no anava com havia de ser.

Un toc a l’espatlla el va treure d'aquells ominosos pensaments. “Estem llestos John, quan tu diguis, tinc ganes de marxeta.” – li informà el Capità Mad Murdok, amic i company seu des de la rebel·lió Juicer.

- “Això no està bé, Mad. Massa fàcil. On son els Nois-Gos? Fotem el camp d’aquí. Avisa al altres. Cagant llets i hòsties!”. Arrossegant-se encara per no ser detectat des de la seva posició coberta, el tinent Ripley feia marxa enrere l’atac.

La decisió era arriscada. Si deixaven passar els Skelebots, la ciutat de Southervile seria arrasada. Però d’instint tàctic del tinent Ripley no li havia fallat mai, i ara no seria el moment de deixar de fiar-se’n. Si la Base d’Operacions Avançada (BOA) estava en perill, tota la primera línia de defensa de Tolkeen quedaria minvada.

- “Racsó!, vull saber què passa a la BOA. Endolla’t a la Línia de Força i esbrina-ho. Ara!”. El tinent Ripley havia estat format a la Coalició, entre els cossos d’elit de l’exèrcit, i malgrat havia après a tolerar i aprofitar la màgia al seu favor, encara sentia un certa aversió cap aquells qui la practicaven; l’home-dimoni Caminant a qui s’havia dirigit no era pas una excepció.

Les BOA es situaven sempre en les Línies de Força, si bé estaven exposades a les Tempestes de Força, la comunicació a través de la màgia dels Caminants era molt més fiable que les ones hertzianes, i a més, eren més difícils de localitzar pels Gossos de Presa de la Coalició.

Allargant la mà cap al mur blau d’energia crepitant, encara visible entre els primers raigs de llum del dia, en Racsó es concentrà en els fluxos arcans d’informació que la línia de força transmetia. La imatge de la Base arrasada va sobtar-lo i esfereir-lo. Gairebé va està apunt de perdre la concentració. Però va poder sobreposar-se per seguir escodrinyant a la recerca del causant d'aquella destrucció. En aquell moment un trio dels nous SAMAS, drets en mig de la Línia de Força, cosien a trets als presoners rendits, mentre el somriure perpetu del seu casc s’ho prenia com una broma malaltissa.

- “Tinent. La BOA ha caigut!” – informà Racsó amb una veu decidida.

- “Merda! Ho sabia” – etzibà el tinent Ripley –. “Els Skelebots eren una distracció! Ràpid. Si ens afanyem encara podrem fer alguna cosa. Avisa a les altres unitats. Tots cap a la BOA immediatament! – Les ordres del tinent eren sempre acomplertes amb celeritat i resolució. Confiava amb els seus homes. – “Anem Mad, no tenies ganes de gresca? És hora que els Nois-Morts facin honor al seu nom!”.